Muerte, inseguridad e impunidad. A 10 años de la ‘guerra contra el narcotráfico’ en México

El 11 de diciembre de 2006, hace justo diez años, el entonces presidente de México, Felipe Calderón Hinojosa, declaró la guerra contra la delincuencia a través de la llamada “Operación Conjunta Michoacán”. Con este acto inició una década de violencia ascendente e incontenible en el país. El saldo: 186 mil personas asesinadas, 29 mil desaparecidas y 200 mil desplazadas, además de incalculables violaciones a los derechos humanos y una caída en picada de la confianza ciudadana en las instituciones encargadas de garantizar el estado de derecho. Hoy, a diez años de esa insensata decisión, el Estado mexicano se encuentra corrompido, debilitado y deslegitimado.

Felipe Calderón comenzó su particular guerra contra el narcotráfico como una medida para refrendar su cuestionado triunfo electoral. El arranque de las operaciones militares careció de una estrategia clara y de un diagnóstico que pudiera prever los costos de sacar al ejército mexicano a las calles del país para realizar tareas de seguridad pública. Si bien al comienzo de su mandato existían ‘focos rojos’ sobre el aumento de la delincuencia en diferentes regiones del país, al terminar su sexenio éstos se habían multiplicado y fortalecido.

Desde luego la responsabilidad histórica de la ‘guerra contra el narcotráfico’ no recae sobre una sola persona ni sobre un único partido político. No olvidamos que las raíces del problema de la delincuencia organizada, y en especial del narcotráfico, se encuentran en la irresponsabilidad, corrupción y mala gestión de los tres partidos mayoritarios que han gobernado en diferentes regiones de México: el Partido Revolucionario Institucional (PRI), el Partido Acción Nacional (PAN) y el Partido de la Revolución Democrática (PRD). Pero la guerra declarada por Calderón resulta trágica por evitable, es el resultado de una elección personal que, desgraciadamente, se ha perpetuado en la actual administración de Enrique Peña Nieto. Los resultados nos remiten a diez años de un aumento sin precedentes de homicidios y extorsiones, una vulneración sistemática y prolongada de los derechos humanos, una desafección profunda de la población sobre sus gobernantes y un descrédito creciente sobre la democracia mexicana.

Al inicio de ‘la guerra’ la tasa de homicidios en México era de ocho por cada 100 mil habitantes según el Instituto Nacional de Estadística, Geografía e Informática de México. Esa tasa llegó a 28 por cada 100 mil en el año 2009, el más cruento de esta guerra. La violencia desatada se ha cebado especialmente en grupos vulnerables, principalmente entre los más jóvenes. También muy grave es la violencia hacia quienes informan en los medios de comunicación: periodistas, reporteros gráficos, redacciones. Los migrantes centroamericanos asesinados o secuestrados en México se cuentan por miles. Las personas que buscan a sus familiares no paran de indagar en fosas clandestinas sin el mínimo amparo de las autoridades. Si esto no es una crisis humanitaria es quizá porque México no parece ser un país en guerra. Pero lo es. Como señala el analista Jesús Silva-Herzog Márquez: “Tras la guerra declarada por Felipe Calderón, somos un país más violento, más inhóspito, más sangriento, más bárbaro”.

Desde la Taula per Mèxic / Mesa por México pensamos que el país se ha convertido en una enorme fosa común de cuerpos, pero también donde se entierra la posibilidad de construir vidas vivibles. Creemos que la comunidad internacional, desde Cataluña, puede contribuir a velar por la defensa y la integridad de los derechos humanos de un país hermano, que otrora fue lugar de acogida para quienes huían de la violencia y la barbarie.
Después de una década sangrienta, México merece encontrar la paz.

Por Verdad, Justicia y Memoria
Taula per Mèxic / Mesa por México

Mort, inseguretat i impunitat. A 10 anys de la ‘guerra contra el narcotràfic’ a Mèxic

Barcelona, 9 de desembre de 2016

L’11 de desembre de 2006, fa just deu anys, que en aquell moment era president de Mèxic, Felipe Calderón Hinojosa, va declarar la guerra contra la delinqüència a través de l’anomenada “Operació Conjunta Michoacán”. Amb aquest acte va iniciar una dècada de violència ascendent i incontenible al país. El saldo: 186 mil persones assassinades, 29 mil desaparegudes i 200 mil desplaçades, a més d’incalculables violacions als drets humans i una caiguda en picada de la confiança ciutadana en les institucions encarregades de garantir l’estat de dret. Avui, a deu anys d’aquesta insensata decisió, l’Estat mexicà es troba corromput, afeblit i sense legitimitat.

Felipe Calderón va començar la seva particular guerra contra el narcotràfic com una mesura per confirmar el seu qüestionat triomf electoral. Va engegar les operacions militars sense una estratègia clara i d’un diagnòstic que pogués preveure els costos de treure a l’exèrcit mexicà als carrers del país per realitzar tasques de seguretat pública. Si bé al començament del seu mandat existien ‘focus vermells’ on augmentava la delinqüència en diferents regions del país, en acabar el seu sexenni aquests s’havien multiplicat i enfortit.

Per descomptat la responsabilitat històrica de la ‘guerra contra el narcotràfic’ no recau sobre una sola persona ni sobre un únic partit polític. No oblidem que les arrels del problema de la delinqüència organitzada, i especialment del narcotràfic, es troben en la irresponsabilitat, corrupció i mala gestió dels tres partits majoritaris que han governat en diferents regions de Mèxic: el Partit Revolucionari Institucional (PRI), el Partit Acció Nacional (PA) i el Partit de la Revolució Democràtica (PRD). Però la guerra declarada per Calderón resulta tràgica per evitable, és el resultat d’una elecció personal que, desgraciadament, s’ha perpetuat en l’actual administració d’Enrique Peña Nieto. Els resultats ens remeten a deu anys d’un augment sense precedents d’homicidis i extorsions, una vulneració sistemàtica i perllongada dels drets humans, una desafecció profunda de la població sobre els seus governants i un descrèdit creixent sobre la democràcia mexicana.
A l’inici de ‘la guerra’ la taxa d’homicidis a Mèxic era de vuit per cada 100 mil habitants segons l’Institut Nacional d’Estadística, Geografia i Informàtica de Mèxic. Aquesta taxa va arribar a 28 per cada 100 mil l’any 2009, el més cruent d’aquesta guerra . La violència deslligada s’ha encebat especialment en grups vulnerables, principalment entre els més joves. També molt greu és la violència cap als qui informen en els mitjans de comunicació: periodistes, reporters gràfics, redaccions. Els migrants centreamericans assassinats o segrestats a Mèxic es conten per milers. Les persones que busquen als seus familiars no paren d’indagar en fosses clandestines sense la mínima consideració de les autoritats. Si això no és una crisi humanitària és potser perquè Mèxic no sembla ser un país en guerra. Però ho és. Com assenyala l’analista Jesús Silva-Herzog Márquez: “Després de la guerra declarada per Felipe Calderón, som un país més violent, més inhòspit, més sagnant, més bàrbar”.

Des de la Taula per Mèxic pensem que el país s’ha convertit en una enorme fossa comuna de cossos, però també on s’enterra la possibilitat de construir vides vivibles. Creiem que la comunitat internacional, des de Catalunya, pot contribuir a vetllar per la defensa i la integritat dels drets humans d’un país germà, que no fa tant no fa tant va ser lloc d’acollida per milers de catalans que fugien de la violència i la barbàrie.
Després d’una dècada sagnant, Mèxic mereix trobar la pau.

Per la Veritat, la Justícia i la Memòria.
Taula per Mèxic

Anuncios